El fang i la negror
en la bellesa més desfermada
en la dignitat més autèntica
en la desesperació absoluta
en el cansament més funest.
T’és impossible tancar els ulls
tot i que el teu cos no pot més,
no els podries tancar.
És el temor a no obrir-los mai més
enmig d’una terra que no t’espera.
El teu nom, el dels teus,
pronunciat a cada passa
amb una força infinita,
amb les llàgrimes
d’una terra enyorada.
La criatura que portes a coll dorm,
l’agafes fort,
t’eixugues la suor,
et llepes els cops,
respires, i fas una altra passa.
Els senders del teu rostre
d’aigues cristal·lines
guarda allò més valuós.
Tan bell, tan poderós,
que amb un fil de veu ho pots mostrar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario