Dona II

Ulls de vida, la teva mirada plena.

Et preocupes de tot i tú et descuides.

Ets tan delicada com la caiguda a la tardor,

tan modesta, tan transcendental.

Ets tan bella i et trobes tan sola.

En un carrer dibuixeu el contorn

d’una jove que cuida el pare

amb un amor inenarrable.

La mirada del pare s’entrecreua amb la meva

en un instant que m’ensenya qui sóc realment.

El que ets, el que projecteu

ens salvarà a tots.     

Enyor

Et busco i no et veig.

A marxes forçades aprenc a viure

quan no ets aquí.

Et busco i no et veig.

Aprendre a fer-ho tan bé com sé.

Però és tan difícil.

Sento la teva respiració

i els teus llabis mullen el meu front,

la meva desesperació.

Et busco en la nit

a l’espera d’un matí

que em retorna a un camí massa dur de fer.

El poble a davant

Veus aquells joves davant el portal ?

L’estrella que es dibuixa al seu rostre

és la de la il·lusió, el goig,

i l’afirmació d’un horitzó de llibertat.

Avancen sota un cel blau de civisme.

És el poble a davant

que crida ben fort que vol ser.

Un avi vingut de Banyoles

emboca la multitud amb ulls tremolosos

d’un vermell de revolta

per recordar l’oncle que va marxar.

La memòria d’un dia ens uneix,

l’experiència viscuda ens fa inseparables

en un crit compartit d’una lluita que continua.

(En memòria d’en Joan Reinés Bayó, Torroella de Montgrí, 1891).  

Al teu costat

La teva mirada.
La teva pausa.
La saviesa del silenci.
La força del que ensenyes.

Ara et trobes en una lluita que no has buscat.
Obligat.
Els teus ulls no deixen d'escoltar.
En l'enteresa i la força ets vida.

En la lluita que t'obliga,
la teva mirada,
la pausa i el silenci
tornen indefallibles.

Marxo i et tornes a quedar sol.
Com cada any. La teva mirada.
La teva pausa.
El teu silenci.

Jove vençut

Fill d’una terra que no et vol,
estrany a la terra dels pares.
Tan jove com ets,
fa temps que no lluites.

Els teus ulls de nen,
tan negres, tan bells,
s’han acostumat al despreci.
Ningú vol saber què et passa.

La teva ira es confon amb
els pocs moments de placidesa.
Tan jove com ets,
ja no vols lluitar.

Estrany a la terra que t’ha vist crèixer.
Camines vençut. Mires.
Una terra que no t’ha donat res
i a la que res li has pugnat.

La ràbia que tinc

D’on venim? qui som?
La nostra il·lusió, de què està feta?
El pare ha fet catorze hores,
la mare li té el sopar a punt
i l’esmorzar per demà.

Qui som?
De què estan fets els nostres actes?
Els drets ens han sigut lliurats
i no ens veiem en cor de defensar-los.
No estem en crisi!

Els Buaziri fa dos anys que hi estan,
van perdre el fill a mans d’una mà assassina.
La dona del capità al-Wawi hi està,
fa mesos que no veu el seu home. No compta tornar-lo a veure viu.
El fill d’en David fa dos anys que veu el seu pare trist.
No troba feina enlloc. Els seus ulls són plens de ràbia.

Això no és una crisi.
És el putu món que hem fet.
No és una crisi, som nosaltres.
És la nostra realitat, el present, l’ara, l’avui.
Qui ho utilitzi com una excusa
és un miserable sense escrúpols.

Són drets guanyats amb la responsabilitat
de complir uns deures.
Ens han sigut lliurats
i a nosaltres ens toca defensar-los amb
els nostres actes.

Florista

Fes-me un ram de flors
a les portes del gran mercat.
Entre marxants, baristes, xerraires,
i venedors de loteria.

Fes-me un ram, florista,
en les converses airades
entre tapes i canyes,
entre joves que discuteixen.

Fes-me’l amb les flors de la teva parada,
a les portes del gran mercat
d’olors de vida,
i argumentaris ambulants.

Fes-me’n un ara.
Ara que aquell home de vestit gris
encara porta la cartera a sobre.

Salze i jornaler

El salze i jo sols,
el sol es pon rera els tamarius
i un cos es dibuixa amb la llum d'un sol ponent

L'aire frega insistent la vegetació,
l'aigua gelada corre el rec
i un silenci deliciós brugeix al pla

Les seves mans han tocat cada pam de terra!
Mentre m'ho explica
les seves branques gesticulen amb vehemència

Un cos es dibuixa al tamariuà,
l'olor d'un jornaler assocat
a la terra que treballa.