La ràbia que tinc

D’on venim? qui som?
La nostra il·lusió, de què està feta?
El pare ha fet catorze hores,
la mare li té el sopar a punt
i l’esmorzar per demà.

Qui som?
De què estan fets els nostres actes?
Els drets ens han sigut lliurats
i no ens veiem en cor de defensar-los.
No estem en crisi!

Els Buaziri fa dos anys que hi estan,
van perdre el fill a mans d’una mà assassina.
La dona del capità al-Wawi hi està,
fa mesos que no veu el seu home. No compta tornar-lo a veure viu.
El fill d’en David fa dos anys que veu el seu pare trist.
No troba feina enlloc. Els seus ulls són plens de ràbia.

Això no és una crisi.
És el putu món que hem fet.
No és una crisi, som nosaltres.
És la nostra realitat, el present, l’ara, l’avui.
Qui ho utilitzi com una excusa
és un miserable sense escrúpols.

Són drets guanyats amb la responsabilitat
de complir uns deures.
Ens han sigut lliurats
i a nosaltres ens toca defensar-los amb
els nostres actes.

Florista

Fes-me un ram de flors
a les portes del gran mercat.
Entre marxants, baristes, xerraires,
i venedors de loteria.

Fes-me un ram, florista,
en les converses airades
entre tapes i canyes,
entre joves que discuteixen.

Fes-me’l amb les flors de la teva parada,
a les portes del gran mercat
d’olors de vida,
i argumentaris ambulants.

Fes-me’n un ara.
Ara que aquell home de vestit gris
encara porta la cartera a sobre.