El fang i la negror
en la bellesa més desfermada
en la dignitat més autèntica
en la desesperació absoluta
en el cansament més funest.
T’és impossible tancar els ulls
tot i que el teu cos no pot més,
no els podries tancar.
És el temor a no obrir-los mai més
enmig d’una terra que no t’espera.
El teu nom, el dels teus,
pronunciat a cada passa
amb una força infinita,
amb les llàgrimes
d’una terra enyorada.
La criatura que portes a coll dorm,
l’agafes fort,
t’eixugues la suor,
et llepes els cops,
respires, i fas una altra passa.
Els senders del teu rostre
d’aigues cristal·lines
guarda allò més valuós.
Tan bell, tan poderós,
que amb un fil de veu ho pots mostrar.
