Hi ha un nadal

Hi ha un nadal on ningú somriu per força
on els regals no vénen embolicats
i els carrers s'engalanen de bons auguris.

Hi ha un nadal on l'arbre no es vesteix
perquè amb el seu tronc i les seves fulles en fa prou
per mostrar-se amb plenitud.

Hi ha un nadal on tú i jo sempre hi sortim
i ens mirem, i ens tornem a reconèixer.

Hi ha un nadal de melodies suaus

de torrents colgats de fulles,

cases amb finestres de llum tremolosa.

Un nadal de gent que esperen, a la cua

d’un carrer amagat de la ciutat.

Esperen allò que ningú els portarà.

Llum groga de ciutat

Has arribat una matinada d’hivern.

Carrers i·luminats per una llum groga de ciutat,

ciutat humida a l’espera d’un infant.

Ambulem pels carrers a la recerca d’alguna cosa.

Quelcom que tú ja ens has portat i que encara busquem.

Busquem allò que no ens amagues.

No ho amagues i ens ho ensenyes cada dia.

Cada dia et tenim i ens mostres la nostra feblesa

i ens animes a continuar el viatge que farem junts.

Has arribat a la ciutat una matinada de llums grogues.

A mi també em passa

no crec en ideals de revolució

no crec que hi hagi un home que conegui la veritat

no crec en la honestedat

no crec aquells que em diuen haver vist

no crec en dretes ni esquerres

no crec en el que em diuen que serà

no crec en la veritat

no crec les promeses

no crec que hi hagi un bé comú

no crec en un túnel ni en una llum blanca

no crec en els que tenen la paraula

no crec en res que sigui segur  

només crec en el blanc d’aquest paper

en l’aire que em frega el rostre cada matí

només crec en mi

Soldat

Soldat que esperes el destí d’una nau

que et porta a un camp de batalla desconegut.

Soldat que tremoles de por

i que tems l’enemic desconegut.

El tems més per desconegut que per enemic.

En la buidor dels pensaments,

les teves llàgrimes no són transparents.

Són de tots els colors que ets capaç d’imaginar.

Dels colors esperança i amor,

també de l’angoixa i el temor. 

L’albada et travessa el somni

que mor en pensaments de vigília.

El contramestre crida tan fort.

La riuada d’homes et porta al camp de batalla.

Els ulls fits en el teu igual desconegut.

Us mireu en un camp de batalla.

Les seves llàgrimes tampoc són transparents.

La dona que no has besat,

l’amic que no has abraçat,

l’home a qui has negat el braç.

No t'aturis

Si m’aturo a pensar una mica em tornaré a fer mal

i si m’hi fixo em faré mal.

Que passin els dies... que no passin perquè deixarem de ser.

Oblidarem la força que ens has donat.

No t’aturis i continua caminant.

I no miris enrere perquè ens faran miques.

No vagis tan de pressa, però no t’aturis.

Oblidarem el que hem sigut amb tú. El que no volem.

Ha començat la meva fi.

Ha començat la meva fi i no puc parar.

No puc parar aquesta cosa.

He començat a oblidar el que m’has donat.

Si això em passa ... si és així no vull continuar el camí.

I tú ens vas ensenyar a fer-lo amb determinació,

amb el vent picant a la cara, amb una força infinita.

Però si m’aturo em tornaré a fer mal.

Conca de Barberà

Aigua fresca que brolla regalada i transparent

perquè un riu neixi al peu d’una espluga.

El riu acompanya el treball silenciós, modest,

d’un home foll d’amor per la terra que treballa.

Totes les sacsejades de l’eina tenen un sentit,

i el paisatge es dibuixa amb una suau senzillesa.

En el ràpid passar de la nostra existència, riu i home

ens regalen un moment transcendent, vital,

que ens fa presents en el món.

Només és un instant,

no tenim temps ni d’agafar aire,

és el paisatge que som capaços de mirar.

De nosaltres, dels que són aquí,

per sempre, formarà part del que som.
 

   

Fes-ho

La lluita no et garanteix la victòria,

la raó no et tornarà a casa,

ni l’esforç minvarà el teu dolor.

La causa guanyadora et sedueix i

et deixes embolcallar per una seguretat

que t’ha portat a terres opulentes.

La derrota et torna a ensenyar

la veritable cara del triomf.

En la misèria estas obligat a mantenir intactes

la lluita, la raó i la força. Fes-ho.  

Has vingut

Has vingut de la mar

i a la vora seva t’has quedat.

L’aigua argentada i la lluna

ballen un ritme de remor

en una nit de fred clavada a la carn.

Vas venir d’una mar llunyana

d’on la mare no et va venir a despedir.

El balanceig no s’ha aturat

des que vas sortir d’una platja

plena de miratges del Nord. 

T’has quedat a la vora del mar

però ets incapaç d’acostar-te a una platja

de vent de garbí que porta sal.

T’hi has quedat a prop perquè

a vegades encara la pots veure.

El teu pit amb el meu

El teu pit amb el meu.

T’has adormit amb el meu respirar.

Estem junts en un moment infinit

que es vol fugisser.

Ets amb mi des d’aquest instant.

Respires amb mi i el teu cos reposa sobre meu.

La teva pell, escuma d’un mar d’amor.

El teu pit contra el meu, els teus ulls clars,

el teu respirar és amb mi

en un etern instant que serà amb mi.

Et beso adormida com estas.

El teu pit s’apreta amb el meu

en un moment fugisser

i et beso tan suaument com sóc capaç.

Els meus llabis recorren els teus cabells

i amb les celles et faig carícies al front.

El teu vestit cau desordenat sobre un cos

color de les perles d’un mar etern.

El teu pit amb el meu.

T’has adormit amb el meu respirar.

Dona

Menja en silenci. Silenci cansat i atent.

Cames inflades i un mocador amb el nus fluix.

Fluix, cansat i d’hores.

Menja i beu per tornar a tenir forces.

El menjador és gairebé buit. Ella sola l’emplena.

És l’únic moment que es pot dedicar a ella mateixa en tot el dia.

Sabrà sempre el que cal fer i ho farà.

Ha fet costat tota la seva vida.

Ha tingut cura i ha alimentat. Va abressolar i en sabrà. 

Menja per agafar forces per la nit que vindrà.

I els dies passats i els que vindran.

És dona i el cuida a ell.

Va estimar i en sabrà.

Asseguts

Assegut a terra, els miro assegut.

Ets amb mi, els güaitem des de primera fila

asseguts a terra i a nivell de la seva mirada.

La pilota, vertiginosa, sobrevola els caps adults.

Ets amb mi.

Tú, i la cremor d’estòmac que no em deixa.

Els miro en un anar i venir d’un interval de temps

que no es pot comptar.

Et miro. Els mirem asseguts a terra.

Asseguts, prenem el primer globus

cap a un món on tot és diferent.

Tornem de seguida a seure a plaça.

La pilota ha caigut com un obús sobre la taula.

El cambrer els escridassa i els envia

gairebé tan lluny on erem tú i jo fa un moment.         

No ens creiem un món

com el que fa un moment hem vist.

Tampoc ens creiem aquest.

Assegut a terra, els miro assegut.

A nivell dels seus ulls i amb una freqüència de sons

que no es poden ajustar.

Passadís

Finestres d’hospital bloquejades

com un mòbil d’última generació,

d’aquells que et mostren

la teva posició exacta al món.

Passadís de tub d’un hospital

amb una mare que s’allunya amb el fill a coll.

A coll d’una mare massa jove per un passadís

estret, dur, etern, que escanya la vida.

La ràbia fulmina la por que pot sentir,

la desesperació se li clava al pit amb força,

l’incertesa es menja el mosaic del tub,

en un hospital de finestres bloquejades.

         

Dia sense estació

Llum d'un dia sense estació.

Asfalt i acer ballen un ritual

en un dia sense estació.

Llum que es clava als ulls amb força.

El vehicle avança per la ronda

d'una ciutat on els homes fan l'estàtua.

Els llampecs de llum arriben

ràpids, arrenglerats, rítmics.

Asfalt i acer ballen un ritual.

Un vehicle avança per la ronda

i la llum zigzagueja l'acer dels ponts

habitats per homes que aplaudeixen

els homes estàtua.   

 

   

El teu son

El teu son porta la calma

i la calma un cert desesper.

No estem mai contents.

El teu plor porta l’ànsia

i aquest desassossec un cert enuig.

No, no volem estar mai contents.

La teva mirada és un tresor

i el teu somriure ens dona la vida.

Ens l’ensenyes cada dia.

Els suspirs que fas me’ls bec

i per sempre

ens fas vius i presents.

Veu trencada

Veu trencada. Presonera en una nit d’estranys.

S’estripa en la soledat i la desesperació,

ensenya la plenitud viscuda, però s’esparreca.   

I en el que sembla el darrer sospir

es torna la més suau de les músiques.

L’aire frega la pell pigada d’un cos jove

dibuixat en el paisatge d’una vida plàcida.

Els músics s’obstinen en una tonada

simple d’una nit d’agost sense cap fet perdurable.

L’aire frega la pell pigada d’un cos jove.

Veu trencada en una nit d’un temps no esperat.

Veu closa a les parets d’un centre privat

amb jardi cuidat a diari.

Sentada. Cos cansat, corvat a la cadira,

esperant, i un peu amb posat de cosidora.

L’olor de fusta perfumada omple

el pensament d’un jove que ja no

oblidarà el lliscar dels llabis al seu cos.

Un cos jove de pell pigada en una nit d’agost.

Nit d’agost sense cap fet perdurable.