Torna la nit
de lluna argentada
colpejant la foscor
d’una estança en penombra.
Pare vençut,
home amargat,
amant curat.
Tens els ulls cansats de ràbia.
Mentre ta filla corre pel pati
amb posat alegre
i mirada decidida.
Fa temps que ella sola us manté vius.
La teva dona aguanta,
la teva deseperació,
la seva incertesa.
La il·lusió d’una filla.
Quin món tan estúpid
que esborra la mirada
d’una dona valenta i cansada
en una nit de lluna argentada.
La taula encara és mig parada,
amb un tros de pastís,
enmig dels crits de la mainada.
Crits que no han marxat.
No abraces la teva dona,
ni rius amb la teva filla.
Ets un incapaç
en un món de gent que es diuen capaços.
De gent que no hi veu,
que no escolta
i encara menys sent res.
La ràbia i la deseperació et mantenen viu.
