Deborah Gelly

La mirada pura, valenta.

La il·lusió que es lliura tota.

L’alegria autèntica.

El rostre sincer en un instant.

Els anys no poden canviar-ho tot,

els temps no tornaran,

però, la candidesa d’aquesta mirada

es manté eterna.

És tan autèntic que no es trencarà.

És tan fort que serà inmortal.

I ho veurem sempre així,

fins que un dia oblidarem.

Però, ens perviurà.

Et veig

En el so dels grills de la mota
mentre els pagesos tornen del treball
en la llum tremolosa de la vesprada.

En l'argentada mar de la Gola
entre l'olor d'estiu dels joncs
i el ball compassat dels canyissars.

En el broll de l'aigua del riu
que acompanya el tamariu
vell i cansat.

En el suau pas d'una noia
pels carrers de cases 
de pedra mil·lenària.

En el vivaç xiular d'un jove
ple d'idees, il·lusions i ganes 
de fer-se a la vida.

En el paisatge serè
d'un pensament que s'ofega
en la deriva de l'enyor.



  
  

   

0:51 h.

gent cega

el temor a conèixer

a aprendre

estupidesa humana

inmaduresa adulta

homes suicides assassins

gent que assenyala

aquells que es deixen intimidar

per fills de la grandissima

no saben

no volen saber

no fan

sol de barri

obrers que esperen la furgo

a les sis del matí

sóc un gos d’aquests carrers

cap energumen trajat

farà menjar-me el seu egoísme

adolescent fluix

adult sord, cobard, incompetent, fals

autenticitat escassíssima

mediocritat estandaritzada

estètica ensucrada

no és manca de fortalesa

ni de determinació

tampoc bogeria

és podrida cobardia

Aniversari

Torna la nit

de lluna argentada

colpejant la foscor

d’una estança en penombra.

Pare vençut,

home amargat,

amant curat.

Tens els ulls cansats de ràbia.

Mentre ta filla corre pel pati

amb posat alegre

i mirada decidida.

Fa temps que ella sola us manté vius.

La teva dona aguanta,

la teva deseperació,

la seva incertesa.

La il·lusió d’una filla.

Quin món tan estúpid

que esborra la mirada

d’una dona valenta i cansada

en una nit de lluna argentada.

La taula encara és mig parada,

amb un tros de pastís,

enmig dels crits de la mainada.

Crits que no han marxat.

No abraces la teva dona,

ni rius amb la teva filla.

Ets un incapaç

en un món de gent que es diuen capaços.

De gent que no hi veu,

que no escolta

i encara menys sent res.

La ràbia i la deseperació et mantenen viu.

Matí

Camino directe al cotxe.
Gairebé no ho escolto,
però ho puc sentir ben a prop.

És un so tan delicat,
suau, fràgil,
si no hi fos, la llum del matí es rompria.

La seva presència,
la fred i la boira,
tot és en el silenci d’unes fulles en caure.

La màgia del moment
es vesteix de lírica
plena d’harmonia.

Clau al pany per marxar,
però ho sento ben a prop
i em diu que no cal que marxi.

Em giro, l’escolto.
L’acompanyo.
Sóc una figura immòbil.

Es va despullant,
i em sento un intrús.
Sóc un intrús.

Fulla a fulla,
d’un moment tan bell,
suau i fràgil.