Pare II
Ara mateix et trobes sol
tu que tot ho has donat
que sempre hi has sigut
tu, que sempre has acompanyat
ara et trobes sol i abandonat.
Mai ens has deixat sols,
sempre hi has sigut, sempre present,
amb la mirada aprop, oberta.
En Galindo treballa pels rics
i en Nito ho fa pels pobres.
L’altre cafè del poble també s’ha omplert,
un local que podria ser a l’Habana
i en canvi és al peu del Montgrí.
Els tratges tan ben planxats,
la llum dels gots, el color dels beures
el midó de les camises i el lluent de les sedes.
Tan fort, sempre dret i amb una mirada.
Més que ensenyar, has transmès
aquesta mirada de ser i de fer
molt difícil de seguir com tu.
El guió que m’entregues
amb els seus matisos
no el puc interpretar
és massa complicat per actor tan escás.
Mare i fill arriben del camp
en una carreta espatllada
desde que el pare se’n va anar
ningú més s’ha fet càrrec dels adobs.
“Mare pareu els matxus”
El sol dona la treva de la tarda.
“Mare pareu els matxos, si us plau”
“Baixa Met. Pixa, pixa, pixa, Met pixa”
Un home fuma un divendres de paga,
fuma un havà a Can Caselles
a punt de tancar una timba desastrosa.
El vé a veure l’encarregat de la fàbrica
nerviós, superat, amb temors que no controla.
“Senyor, és dia de paga i no hi ha ni cinc a la caixa”
“Sóc canari, t’ho miris com t’ho miris”
L’home que fuma pateix per la mà i gens per la paga.
Mai has deixat caure res.
Mai, res, amb tu a davant.
Sempre hi has sigut, sempre present.
La tia Maria, sempre t’ha acompanyat.
Ara que ets sol, ella és amb tu.
Igual que l’àvia Lola. Hi son.
L’amor que sent un infant
té una força que no es pot descriure.
Els carrers trepitjats de jove
tan anyorats en la maduresa.
La Lliga i cal Sabater Coix,
rialles, tertulies, juguesques,
i històries que es confonen entre el que
xiuxiueja la imaginació i el que confessa la memòria.
Homes que baixen d’un carro en marxa
per col·locar rodes que fugen.
Li vas fer un escriptori al teu fill
un banc de treball al teu nét
i una eina a un amic.
Això sol et defineix com a pare, avi, amic, persona.
En Bilal de seguida et va entendre
i tu el vas saber veure com poques persones.
Per això sempre pregunta per tu,
per aquesta mirada teva de ser.
Les idees arriben desordenades i amb força.
Son els ideals dels teus ancestres,
d’una vida senzilla i en harmonia amb el paisatge.
Les idees arriben i piquen fort
un vespre d’hivern a Can Coll i a bossa única.
Els punys d’en Nito picaran fort
i el seu oponent abraçarà el ring.
França pot ser molt aprop, però es tan lluny.
Ara t’hem de veure a través d’un vidre.
La distancia és eterna si no et podem abraçar.
Si no et podem tocar, en quin mon vivim?
La teva mirada torna a fixar-se en les històries passades,
en un matí boirós a la platja de la Gola
on tres joves marxen a la recerca de la llibertat
en una terra que no coneixen.
Ho explicaves amb aquesta mirada teva.
A la tarda el jovent es trobarà a Can Coll,
potser al Jou, a Can Trill o al Cinema.
N’hi haurà tres que no hi seran
i els que hi són es miraran sense saber si compadir-se’n
o tenir un sentiment d’alegria i d’il·lusió
pels somnis compartits que s’han endut a la maleta.
Paris, Nova York, Buenos Aires,
tres ànimes, tres destins de llibertat.
El que et vull dir ara ni jo ho sé.
Segurament voldria donar-te les gràcies
i demanar-te que m’expliquis coses.
La incertesa del púgil que camina cap al ring,
o la necessitat de respirar dels que han marxat en barca.
Parla’m de l’alegria dels moments viscuts,
de la ràbia d’aquells a qui mai ningú veu
o la fortalesa dels que mai deixen de caminar.
L’ambient a l’embalat és frenètic.
Els nois engominats, estrenen vestit i barret,
mentre la trompeta de la Caravana s’emfila
i una jove amb vestit negre arriba amb la seva mare.
Els de Barcelona fa estona que ballen.
Els de Torroella tot just ara arriben
i queden pocs balls sense compromis.
“La vaileta amb el vestit negre sempre m’en guardava un”.
Ets amb mi, sempre hi vas ser i continues aquí.
Et trobo tan a faltar pare.
L’amor d’un infant no es pot desciure.
